La literatura infantil i juvenil és
aquella que està escrita per als joves i està caracteritzada
principalment per: la brevetat del text, el predomini de l'acció, la
presència d'un protagonista infantil o juvenil, un llenguatge
adaptat als menuts i la simplicitat del text.
Cap al final del segle xix, es va
començar a desenvolupar a Espanya un mercat editorial més
emprenedor. El 1884, Saturnino Calleja va iniciar la publicació de
contes infantils a Madrid, amb el propòsit de fer assequibles i
atractius els contes i llibres escolars per a infants. A través de
les col·leccions de la seva editorial es van difondre els contes de
Grimm, Andersen i Perrault i es va importar l’italià Giannetto de
Parravicini, convertit en el Juanito castellà. També van tenir
referent italià les imaginatives aventures del ninot Pinocho,
publicades a partir del 1917 per Salvador Bartolozzi, director del
Teatro de Guiñol de la Comedia i el primer autor que es pot
considerar pròpiament de literatura infantil. De l’èxit de públic
en dóna fe la creació de la frase popular “tienes más cuento que
Calleja”. L’obra pionera de Calleja s’assembla a la de Newbery
en el naixement de la literatura infantil anglesa en el segle xvii, o
a la paral·lela d’altres editors a Espanya, com ara el basc Isaac
López de Mendizábal. També al País Basc destaca l’obra
precursora de l’il·lustrador Zabalo Ballarin “Txiki”, així
com la creació de la revista Teles eta Miko el 1918 per a l’inici
de la historieta gràfica.
La modernització preconitzada es
corresponia amb el projecte sociocultural que es gestava a la
Catalunya industrialitzada i va trobar ressò en les elits socials
catalanes. Així, mentre en la literatura infantil castellana
l’estudiós Jaime García Padrino assenyala que: “En els primers
trenta anys del segle xx, la promoció i difusió de les creacions
infantils va mancar d’una tasca sistemàtica, institucionalitzada o
regularitzada”, l’especialista en literatura infantil catalana
Teresa Rovira troba com a condicionament positiu el fet “les
realitzacions del catalanisme polític […] acompleixen una tasca de
producció i, sobretot, de difusió del llibre per a infants. […]
En la tasca de construir una nova cultura i una nova societat, la
formació del nen era considerada bàsica. La preocupació per la
pedagogia porta a un moviment de renovació que crea la necessitat
d’uns llibres, no solament escolars, sinó també d’esplai, per
tal de complementar l’obra de l’escola.
Després de la guerra civil espanyola
(1936-1939), es van encetar quaranta anys de ruptura amb els avenços
anteriors. La majoria dels millors autors i il·lustradors eren a
l’exili, mentre que sobre la producció interior queia la
prohibició de publicar en llengua no castellana i la Llei de censura
prèvia, només derogada després del restabliment de la democràcia
el 1977. Per decret, es va instaurar un model d’obres infantils
“rigurosamente edificantes y pedagógicas” (Cendán, 1986), de
manera que hi van predominar els temes religiosos, històrics i
folklòrics, que van contribuir a crear la imatge d’una Espanya
uniforme, catòlica i conservadora.
En la dècada dels seixanta, el
creixement econòmic i la relativa obertura política van donar nous
aires a la producció. Aixecada la prohibició de publicar en altres
llengües, la literatura infantil catalana va renéixer en estret
contacte amb els moviments de renovació pedagògica. El 1961, va
aparèixer la revista Cavall Fort, i el 1963 es va fundar l’editorial
La Galera, dedicada exclusivament al llibre infantil. La voluntat
d’entroncar amb l’anterior projecte cultural europeista va fer
traduir, per exemple, els àlbums de Le Père Castor, còmics
europeus o col·leccions ja destinades a la lectura adolescent. Atès
que les edicions apareixien en català i en castellà, la
modernització empresa va contribuir a renovar el llibre infantil a
tot Espanya.
En conclusió, la literatura infantil i
juvenil té un prolífic futur, la força i la vitalitat de la LIJ en
català i en valencià es demostren també en altres camps, més
enllà de l’edició. Una de les evidències de la seva normalitat
és l’augment, en els últims anys, de les obres d’investigació
sobre la LIJ, atribuïble a l’estatus universitari d’aquesta
matèria. El potencial de l’entorn digital ha afavorit l’augment
de presència de la LIJ: a més de les possibilitats d’informar-se
en línia a través de catàlegs, obres de referència, butlletins
d’editorials, revistes digitals, etc., hi ha un gran nombre de
blocs sobre tots els temes i gèneres per als qui volen parlar,
discutir i criticar el que es publica i a qui ho publica. Cal
destacar en aquesta immensa xarxa la revista digital Cornabou,
dirigida pel periodista i crític Andreu Sotorra i, en el doble
format, imprès i en línia, la revista Faristol, publicació del
CClijCAT, que aquest any 2010 farà vint-i-cinc anys.
La LIJ catalana ha iniciat el segle xxi
amb força i dinamisme gràcies a un grup d’editorials nombrós i
potent, i a autors i il·lustradors que, alguns des dels inicis de la
recuperació i altres més recentment, han estat capaços d’atreure
les diferents generacions de lectors. Es pot concloure que l’edició
de llibres infantils en català és abundant en títols, variada en
gèneres i temàtiques, formalment correcta i, en No. 1 - 2010 | 5
conjunt, equiparable a la d’altres països.
El panorama és satisfactori, però ens
agradaria, en aquest nou segle, millorar els resultats en alguns
aspectes: aconseguir més projecció internacional dels nostres
autors i il·lustradors; augmentar les traduccions de cultures i
llengües no anglosaxones; reeditar els “nostres” clàssics per
garantir que els nens de llengua catalana coneguin i gaudeixin
determinats títols en aquests moments descatalogats i, evidentment,
assolir més reconeixement i tenir menys dependència de l’escola.
Són els bons desitjos per a la nostra LIJ, que desitgem també per a
totes les LIJ.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada